No podria contar les vegades que penso en tu quant estic sol, els cops que abraço el coixí i l'oloro per veure si encara fa olor a tu, ni les vegades que desitjo estar amb tu i les ganes que tinc de veure't son interminables.

Interminable se'm fa la espera en el tren, a la estació o a la parada del bus, el cor em va a 120 pulsacions per minut, els nervis no mels podria treure ningú, però són moments on la felicitat i la il·lusió estan molt presents, i es on penso que haver esperat una o dos setmanes a valgut la pena, i que en res podré donar-te la abraçada i el petó que tan he desitjat durant tots els dies que no te pogut veure.

T'estimo esquimaleta :)